En un
pais on et pots beure una fanta de pinya (amb bombolletes) i encara
fabriquen “Mirinda”, tambe et poden donar qualsevol cosa per
menjar. Despres de sucumbir ahir a la nit a un pollastre que era pur foc
a la gola, al mati en Teti i en Josep Maria han esmorzat pero en Lara
encara no havia ressuscitat. Estava literalment aplanat al llit i ha
renunciat al primer apat del dia per tal de dormir.
El pla
d'activitats ha comencat tard, doncs, pero quan s'hi ha posat la cosa
ha rendit tutti pleni. Al Busan Film Center feien un nou passi de
Ventre Blanc i segons les previsions de vendes, tornava a estar tot
venut. Que no s'ho parlen, aquesta gent? O es que venen dos cops per
entendre alguna cosa? El cas es que ni en Teti ni en Jordi han volgut
tornar a patir els nervis i la fluixera de cames durant la projeccio;
se n'han anat a fer un tomb pel centre comercial i a una
exposicio sobre (tothom dret!) el mitic Serguei Paradjanov. En Josep Maria,
heroic, ha volgut repetir i l'ha tornat a veure. En Jordi i en Teti
han tornat just per assistir a la Q&A.
El cineasta armeni Serguei Paradjanov |
Ha anat
molt millor que ahir. Cap ronc i nomes quatre baixes, tu. A mes,
l'interpret era un coreano-canari que parlava el castella millor
que nosaltres i les preguntes posteriors a la projeccio tenien suc.
Semblava que la gent havia entes els diferents nivells de significat
del film. El moderador havia pres notes durant la projeccio i el cert
es que en Jordi s'ha pogut explicar adequadament. Ha estat un plaer.
A mes, la voluntaria que ens ha acompanyat a la matinal, la Eunsun
Shin, parlava el castella de meravella i estava encantada amb en
Josep Maria. Fins i tot, coneixedora de la cultura mediterrania, com
a estudiant d'humanitats llatines a la Universitat, s'ha deixat fer
un peto a cada galta. Contacte maxim assolit amb una coreana.
Deixem-ho clar.
Despres,
moltes adhesions al film, "tan poetic i simbolic", contribucio a les
col.leccions d'autografs adolescents i... atencio... el primer tio de
Sant Cugat que coneixem a Korea. I diem el primer perque el
mundu es un panyuelu i en coneixerem un altre abans que s'acabi el
dia. Es diu Carlos i treballava a Cugat.cat. Mentrestant, a en Teti
l'assalten dos estudiants coreans per fer-li una enquesta sobre el
festival i la ciutat. Que ha dir?: Que es acollonant, esclar.
D'alla
sortim esperitats en un taxi conduit pel cosi d'en Jackie Chan cap
al Biff Village: ens han convocat els European Filmmakers perque es
volien fer un bany de guais i de masses en un garito a la platja.
Pero un garito, naturalment, amb glamur: es a dir, catifa vermella,
milers de fans esvalotats/ades, muntanyes de fotografs, etc. Fabulos,
Furri., Cada director ha fet el seu espitx de gracioset, i d'europeu
moderniqui. Li ha tocat a en Lara. I aqui teniu el que els ha
engaltat davant els de Blancanieves, dos mil coreans, i els mes estirats de la Unio Europea:
TRANSCRIPCIO
Anyong
ha se y'o (Hola a tothom) Venim de Catalunya, un petit pais a
Espanya que probablement sera el proper nou estat d'Europa. Per a
nosaltres es molt important ser a Busan perque el nostre es el primer
film en llengua catalana que es veu a Busan! Gansahabida! (Moltes
gracies (Aplaudiments embogits).
Despres,
foto, una mica de bolcatge d'imatges a l'habitacio i quan voliem anar
a dinar, a les sis de la tarda, de sobte, ens adonem que no tenim
temps perque el nostre amic Nico presenta el seu documental i fariem
tard. Hi anem ben panxaprims i ens quedem a la seva Q&A.
A la
sortida coneixem un xicot valencia que va viure dels 2 als 18 anys al carrer Valles de Sant Cugat i que s'ha casat amb una bellesa
coreana que va coneixer per internet. Son molt amables i durant el
sopar ens expliquen tota mena de detalls sobre la cultura i societat
coreanes.
Companyes!
Companys! Aixo s'acaba. Resumint: no hem parat de fer feina, no hem
dormit gaire i ens ho hem passat de collons. El film ah confirmat que tambe entre el coreans te una colla de seguidors de culte, un grup reduit pero sensible a la cinematografia mes arriscada. Tot aixo, companyes i companys, ha estat possible gracies a
l'entusiasme que tots heu posat en un projecte comu i que
us hem volgut fer compartir en aquest bloc. GRACIES A TOTS!
I acabem
amb les primeres paraules en corea que vam sentir a la radio del cotxe a l'aeoroport. Eren en corea indesxifrable, pero tots vam
estar d'acord a entendre una mateixa frase engimatica que sembla el
titol d'un conte d'en Cortazar: “Un winston para Elvira” Algu sap
que vol dir?
Petons!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Un gran final per una gran aventura?! Que hi hagi molta sort en el cami de tornada a casa..
ResponEliminaJordi, quin súper anglès al discurs. Si et veiés Miss Guix!!
ResponEliminaÈstxor
Jajajajjjjj... i jo m'ho estic passant teta seguint-vos al Bolg. Quan arribeu a casa, no us semblarà tot plegat un somni? A mi ja m'ho sembla ara. Sou collonuts!!! Gràcies enormes pels vostres apassionants relats d'aquesta vivència. Ens heu posat la pell de gallina, el somriure als llavis... i gairebé trobem el gust del pollastre transgènic cremant-nos la gola. Bon retorn i una gran abraçada.
ResponEliminaCarme Nona
Estimats amics,
ResponEliminano he trobat cap mail de contacte i si me'l donàreu no sé a on ho escriguí, pero be, només dir-vos que esta és l'entrada que vaig escriure al voltant del nostre encontre:
http://paelladekimchi.com/el-maestro-saharaui-y-ventre-blanc
molta sort en la peli ;)