DIA 4 UN WINSTON PARA ELVIRA

En un pais on et pots beure una fanta de pinya (amb bombolletes) i encara fabriquen “Mirinda”, tambe et poden donar qualsevol cosa per menjar. Despres de sucumbir ahir a la nit a un pollastre que era pur foc a la gola, al mati en Teti i en Josep Maria han esmorzat pero en Lara encara no havia ressuscitat. Estava literalment aplanat al llit i ha renunciat al primer apat del dia per tal de dormir.

El pla d'activitats ha comencat tard, doncs, pero quan s'hi ha posat la cosa ha rendit tutti pleni. Al Busan Film Center feien un nou passi de Ventre Blanc i segons les previsions de vendes, tornava a estar tot venut. Que no s'ho parlen, aquesta gent? O es que venen dos cops per entendre alguna cosa? El cas es que ni en Teti ni en Jordi han volgut tornar a patir els nervis i la fluixera de cames durant la projeccio; se n'han anat a fer un tomb pel centre comercial i a una exposicio sobre (tothom dret!) el mitic Serguei Paradjanov. En Josep Maria, heroic, ha volgut repetir i l'ha tornat a veure. En Jordi i en Teti han tornat just per assistir a la Q&A.

El cineasta armeni Serguei Paradjanov

Ha anat molt millor que ahir. Cap ronc i nomes quatre baixes, tu. A mes, l'interpret era un coreano-canari que parlava el castella millor que nosaltres i les preguntes posteriors a la projeccio tenien suc. Semblava que la gent havia entes els diferents nivells de significat del film. El moderador havia pres notes durant la projeccio i el cert es que en Jordi s'ha pogut explicar adequadament. Ha estat un plaer.



A mes, la voluntaria que ens ha acompanyat a la matinal, la Eunsun Shin, parlava el castella de meravella i estava encantada amb en Josep Maria. Fins i tot, coneixedora de la cultura mediterrania, com a estudiant d'humanitats llatines a la Universitat, s'ha deixat fer un peto a cada galta. Contacte maxim assolit amb una coreana. Deixem-ho clar.



Despres, moltes adhesions al film, "tan poetic i simbolic", contribucio a les col.leccions d'autografs adolescents i... atencio... el primer tio de Sant Cugat que coneixem a Korea. I diem el primer perque el mundu es un panyuelu i en coneixerem un altre abans que s'acabi el dia. Es diu Carlos i treballava a Cugat.cat. Mentrestant, a en Teti l'assalten dos estudiants coreans per fer-li una enquesta sobre el festival i la ciutat. Que ha dir?: Que es acollonant, esclar.

D'alla sortim esperitats en un taxi conduit pel cosi d'en Jackie Chan cap al Biff Village: ens han convocat els European Filmmakers perque es volien fer un bany de guais i de masses en un garito a la platja. Pero un garito, naturalment, amb glamur: es a dir, catifa vermella, milers de fans esvalotats/ades, muntanyes de fotografs, etc. Fabulos, Furri., Cada director ha fet el seu espitx de gracioset, i d'europeu moderniqui. Li ha tocat a en Lara. I aqui teniu el que els ha engaltat davant els de Blancanieves, dos mil coreans, i els mes estirats de la Unio Europea:





TRANSCRIPCIO
Anyong ha se y'o (Hola a tothom) Venim de Catalunya, un petit pais a Espanya que probablement sera el proper nou estat d'Europa. Per a nosaltres es molt important ser a Busan perque el nostre es el primer film en llengua catalana que es veu a Busan! Gansahabida! (Moltes gracies (Aplaudiments embogits).

Despres, foto, una mica de bolcatge d'imatges a l'habitacio i quan voliem anar a dinar, a les sis de la tarda, de sobte, ens adonem que no tenim temps perque el nostre amic Nico presenta el seu documental i fariem tard. Hi anem ben panxaprims i ens quedem a la seva Q&A.

A la sortida coneixem un xicot valencia que va viure dels 2 als 18 anys al carrer Valles de Sant Cugat i que s'ha casat amb una bellesa coreana que va coneixer per internet. Son molt amables i durant el sopar ens expliquen tota mena de detalls sobre la cultura i societat coreanes.



Companyes! Companys! Aixo s'acaba. Resumint: no hem parat de fer feina, no hem dormit gaire i ens ho hem passat de collons. El film ah confirmat que tambe entre el coreans te una colla de seguidors de culte, un grup reduit pero sensible a la cinematografia mes arriscada. Tot aixo, companyes i companys, ha estat possible gracies a l'entusiasme que tots heu posat en un projecte comu i que us hem volgut fer compartir en aquest bloc. GRACIES A TOTS!

I acabem amb les primeres paraules en corea que vam sentir a la radio del cotxe a l'aeoroport. Eren en corea indesxifrable, pero tots vam estar d'acord a entendre una mateixa frase engimatica que sembla el titol d'un conte d'en Cortazar: “Un winston para Elvira” Algu sap que vol dir?



Petons!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!



4 comentaris:

  1. Un gran final per una gran aventura?! Que hi hagi molta sort en el cami de tornada a casa..

    ResponElimina
  2. Jordi, quin súper anglès al discurs. Si et veiés Miss Guix!!

    Èstxor

    ResponElimina
  3. Jajajajjjjj... i jo m'ho estic passant teta seguint-vos al Bolg. Quan arribeu a casa, no us semblarà tot plegat un somni? A mi ja m'ho sembla ara. Sou collonuts!!! Gràcies enormes pels vostres apassionants relats d'aquesta vivència. Ens heu posat la pell de gallina, el somriure als llavis... i gairebé trobem el gust del pollastre transgènic cremant-nos la gola. Bon retorn i una gran abraçada.

    Carme Nona

    ResponElimina
  4. Estimats amics,

    no he trobat cap mail de contacte i si me'l donàreu no sé a on ho escriguí, pero be, només dir-vos que esta és l'entrada que vaig escriure al voltant del nostre encontre:

    http://paelladekimchi.com/el-maestro-saharaui-y-ventre-blanc

    molta sort en la peli ;)

    ResponElimina