DIA 3

“White Belly” tot ratllat… es a dir, tot venut! 345 ànimes coreanes acarades al vigatanisme profund encarnat en l’Enric, la Laia, en Furri, en Xevi i en Manel i tota la resta.. què passarà? Finalment el dia de la “World Première” ha arribat… L’encetem amb un xic d’atabalamenta perquè no arribem a fer tot el que ens proposàvem per al matí d’avui. Calia fer un seguit de passos diguem-ne burocràtics i hem acabat fent allò imprescindible, que era anar a gravar una sèrie de planos que servissin per a la peça que faran a TV3. Tenim l’ajut del càmera improvisat, del Nicolás Muñoz, madrileny director d’una de les pelis aquí presentades, El maestro saharaui, que demà anirem a veure, després del segon passi de Ventre Blanc. Sense haver dinat. Com ens sentim? En Josep Maria ens comunica serenor i seny; en Teti esta que no caga però és un home hieràtic per fora, impassible; en Jordi necesita caminar per treure un manyoc de nervis que no ha pogut treure abans. Ha arribat l’hora, companys!

El nostre afamat traductor

Un cotxàs KIA que ve a ser la versió busaniana de “limousine” ens porta fins a la sala. Aquí tot es vertical, de manera que cada edifici és una petita ciutat que conté de tot. A la vuitena planta de l’edifici Lotte, el centre comercial més gros del món (Record Guiness), hi ha un multisales de totes les mides. Ens ha tocat la grossa, la sala 6, amb una “pantallaca” que no será fàcil d’omplir. Apaguen puntualment els llums i encara entra gent; apostats com gallines a la filera set, no tenim nassos de girar-nos. Ja s’hi veuran, amb aquestes escletxes per parpelles? Comença el ball, càirons inicials, que si Beca Ciutat de Vic, etc. Projecten la versió amb subtítols en anglès… i els subtitols coreans? Com que a baix farien nosa, els foten en vertical a la dreta. Amb aquestes dimensions gegantines, l’orgue de la Laia, el careto del Merma o les cames de la Irene ens impacten a nosaltres i tot, que les hem vist tres-cents vegades. Silenci total, amb la seva habitual bona educació segueixen el film sense fer cap comentari; de sobte, un ronc. Atenció companys, que en això no hi hem pensat! Per sort, no es repeteix. A més de mitja pel.lícula, set o vuit desaprensius se’n van. Tranquils, companys, en això sí que hi hem pensat. És més, les nostres previsions eren d’un buidatge de la sala a raó de deu persones al minut. Per tant, més contents que un gínjol i pensant: ara que en Blancafort ballarà el Velatori us cagareu el kimono. I com diuen les cròniques… així és. S’acaba la peli, llums oberts, en Josep-Maria fet una magdalena, en Jordi enfonsat amb el clatell al cul de la butaca i en Teti impassible. 

 

Abans del Q&A, el debat, desfila un grapat de persones que no han pillat res. En queden un centenar llarg. Tenint en compte que el film no és senzill ni per a nosaltres, no està malament. El traductor es un xavalín molt educat format en la llengua de Cervantes durant un any a Mèxic; no en pilla cap. En Lara fa una petita maniobra populista saludant en coreà (Anong ha se yó) i se’ls fica a la butxaca. Aplaudiments. I comença el debat. Entre que no han entès gairebé res però els ha agradat molt; entre que el traductor no entén ni el coreà; i que en Lara s’ha d’expressar en castellà, tot plegat s’allunya de l’abstracció del llenguatge cinematogràfic i es torna sentiments a flor de pell. S’han emocionat amb un grapat de seqüències.

Moment asiàtic per excel.lència: acaba el debat i un munió de fans assalten en Jordi per completar la seva col.lecció d’autografs de directors. Una dona li regala uns ninotets folklòrics coreans. Unes quantes paharilles coreanes es volen fer la foto amb nosaltres. Bé, hem sobreviscut i el pabelló ben alt. Visca Catalunya i la mare que ens va parir!

A la nit els francesos, que retallen despesa pública al seu país, sembla que no retallen en glamur diplomàtic. Han muntat una festeta a l’hotel més pijo de Busan. Som-hi. Menjar a dojo, xampany francés i vi negre d’un Chateau de Burdeos, etc. Vaja: aquella cosa entre luxosa i borde del cinema francès. Però agraïts. Alla comencem a rebre les primeres impressions occidentals. Ens feliciten americanes, neozelandeses, colombianes, etc. Valoren el film artistic; ens assebentem que la programadora que ens ha dut aquí té fama de gustos singulars. Òbviament.

La festa continua en una disco. Xim-pum total, movem el cul una mica, un dj fancesa i autista taladrant-nos els timpans i de retorn cap al centre, un ressopó, naturalment, de pollastre transgènic. Demà més.